Batik

En el Museo de Artes Industriales, se interesa cada vez más por el batik o estampación manual en tela (algodón, seda, crespón) por teñido de varias formas. Es una técnica decorativo-industrial recién importada de Holanda, que a su vez, la adopta e importa a Europa de sus colonias en Java y Sumatra. Y como él mismo cuenta: "......Y empezó el tiempo en que me dediqué de lleno al batik, cuya técnica aprendí de Aurora Gutiérrez-Larraya en 1916".
Profundiza en la práctica de esta técnica y descubre sus secretos hasta el punto que es invitado a dar una serie de conferencias sobre Batik en el Ateneo de Madrid y en Barcelona, a donde marcha a fines de 1915.
En 1922 presenta algunos de sus batiks a la Exposición Nacional y logra la segunda medalla. Con motivo de sus éxitos, el Estado le concede una beca de estudios extranjeros, en primer lugar en Inglaterra y luego a centroeuropa, en concreto a Munich, donde le acoge la Escuela de Artes Industriales. De allí marcha a Holanda y visita repetidas veces el museo colonial de Harlem, donde en su opinión existe la colección más extraordinaria de batiks que se conoce. Allí conoce a grandes artistas especializados en este tipo de obras, como Agata Wegerif, Cris Lebeau, Lise Stimmann, Corde Wolf, etc.
Finalizada la beca, vuelve a Madrid, donde realiza su primera exposición de Batiks, en el Hotel Ritz en 1923. También expone en los almacenes "El Siglo" de Barcelona, -exposición comentadísima por la novedad que suponía- y en la sala Barcino. Presenta una colección de Batiks a la Exposición Nacional de Artes e Industrias, donde es premiado con la Medalla de Oro. Al mismo tiempo obtiene la cátedra de profesor de Historia del Arte.
En 1925 publica el libro Decoración Manual de Tejidos (Batik) en la colección Manuales Meseguer, que se reeditó en 1954 en la misma editorial.

LA TÉCNICA DEL BATIK. Estampado de origen chino e indonesio.

El Batik es un procedimiento de decoración textil, utilizado en muchos países de Oriente desde la antigüedad más remota. Esta técnica se basa en teñir diversas veces una tela adecuada, reservando diversas zonas mediante cera fundida u otros productos parecidos, formando dibujos, cenefas, etc.
La técnica del Batik es, a grandes rasgos, la siguiente: Partiendo de la tela blanca, en que se habrá dibujado el motivo, se cubren y reservan con cera las partes del dibujo que no se quieran teñir, y se tiñe la tela en los colores escogidos, siempre de más claro a más oscuro. Para trazar las líneas y cubrir las zonas se usan distintos tipos de pipetas o "tjanting" (recipientes metálicos con un tubito por el que sale la cera), y también pinceles.
La propiedad que tiene la cera de resquebrajarse una vez endurecida, permite que en el posterior teñido se dibujen líneas quebradas o "craqueladas". Este "craquelado" constituye el sello diferenciador de esta técnica de teñido de otras similares.
La técnica del batik está extendida en países como la India, Sri Lanka, Irán y Tailandia pero donde es más popular es en Indonesia y Malasia. La isla de Java en Indonesia es famosa por sus batiks.
El Batik llegó a Europa de la mano de los holandeses cuando Java era una de sus colonias. en Europa, introdujeron el arte del Batik los esposos Wiguerif-Gravenstein y especialmente la señora, que durante largos años trabajó en su taller de Appeldoorn.
En la Exposición Universal de Paris de 1900, los batiks tuvieron mucho éxito.
En 1916, una artista española, Aurora Gutiérrez-Larraya, fue a Munich a aprender la técnica del batik y la impartió a sus alumnos. Francisco Pérez Dolz fue un alumno aventajado, y después de practicar esta técnica en Holanda y Alemania, la enseñó primero en Madrid y después en la Escuela de Artes Aplicadas “Llotja”, en su cátedra de Artes Decorativas.

Batik

En el Museu d'Arts Industrials, s'interessa cada vegada més pel batik o estampació manual en tela (cotó, seda, crespó) mitjançant el tenyit de diverses formes. És una tècnica decorativa-industrial recién importada d'Holanda, que al seu torn, l'adopta i importa a Europa de les seves colònies de Java i Sumatra. I com ell mateix explic: "......I va començar el temps que em vaig dedicar de ple al batik, la tècnica del qual vaig aprendre d'Aurora Gutiérrez-Larraya en 1916". Aprofundeix en la pràctica d'aquesta tècnica i descobreix els seus secrets fins al punt que és convidat a donar una sèrie de conferències sobre Batik a l'Ateneu de Madrid i a Barcelona, a on marxa a finals de 1915 .
El 1922 presenta alguns dels seus batiks a l'Exposició Nacional i assoleix la segona medalla. Amb motiu dels seus èxits, l'Estat li concedeix una beca d'estudis estrangers, en primer lloc a Anglaterra i després a centreeuropa, en concret a Munich, on li acull l'Escola d'Arts Industrials. D'allí marxa a Holanda i visita repetides vegades el museu colonial de Harlem, on en la seva opinió existeix la col·lecció més extraordinària de batiks que es coneix. Allà coneix a grans artistes especialitzats en aquest tipus d'obres, com Agata Wegerif, Cris Lebeau, Lise Stimmann, Corde Wolf, etc.
Finalitzada la beca, torna a Madrid, on realitza la seva primera exposició de Batiks, a l'Hotel Ritz el 1923. També exposa en els magatzems "El Siglo" de Barcelona, -exposició comentadísima per la novetat que suposava- i a la sala Barcino. Presenta una col·lecció de Batiks a l'Exposició Nacional d'Arts i Indústries, on és premiat amb la Medalla d'Or. Al mateix temps obté la càtedra de professor d'Història de l'Art. El 1925 publica el llibre Decoració Manual de Teixits (Batik) en la col·lecció Manuals Meseguer, que es va reeditar en 1954 en la mateixa editorial.

LA TÈCNICA DEL BATIK. Estampat d'origen xinès i indonesi, el Batik és un procediment de decoració tèxtil, utilitzat en molts països d'Orient des de l'antiguitat més remota. Aquesta tècnica es basa en tenyir diverses vegades una tela adequada, reservant diverses zones mitjançant cera fosa o altres productes semblants, formant dibuixos, sanefes, etc. La tècnica del Batik és, a grans trets, la següent: Partint de la tela blanca, on s'haurà dibuixat el motiu, es cobreixen i reserven amb cera les parts del dibuix que no es vulguin tenyir, i es tenyeix la tela en els colors escollits, sempre de més clar a més fosc. Per a traçar les línies i cobrir les zones s'usen diferents tipus de pipetes o "tjanting" (recipients metàl·lics amb un tubet pel qual surt la cera), i també pinzells. La propietat que té la cera d'esquerdar-se una vegada endurida, permet que en el posterior tenyit es dibuixin línies trencades o "craquelades". Aquest "craquelat" constitueïx el segell diferenciador d'aquesta tècnica de tenyit d'altres similars. La tècnica del batik està estesa en països com l'Índia, Sri Lanka, Iran i Tailàndia però on és més popular és a Indonèsia i Malàsia. L'illa de Java a Indonèsia és famosa per les seves batiks.
El Batik va arribar a Europa de la mà dels holandesos quan Java era uneixi de les seves colònies. a Europa, van introduir l'art del Batik els esposos Wiguerif-Gravenstein i especialment la senyora, que durant llargs anys va treballar en el seu taller de Appeldoorn. A l'Exposició Universal de Paris de 1900, els batiks van tenir molt èxit. En 1916, una artista espanyola, Aurora Gutiérrez-Larraya, va anar a Munich a aprendre la tècnica del batik i la va impartir als seus alumnes. Francisco Pérez Dolz va ser un alumne avantatjat, i després de practicar aquesta tècnica a Holanda i Alemanya, la va ensenyar primer a Madrid i després a l'Escola d'Arts Aplicades "Llotja", a la seva càtedra d'Arts Decoratives.